No era poma aquell codony
amb bells llavis de magrana.
A més aspre, més dolçor
quan al cor se m’enfornava.
Expulsat d’un altre estiu,
esberlat com un meló,
vaig anar fent la viu-viu
per no morir-me del tot.
I què si el cap és ple de bonys,
quants poemes a la panera!
Quin paradís la tardor, cony!
amb un bodegó per bandera.