No me prometas sueños.
Dame tus fases REM.
Gerineldo Vargas
Demain, de Max Ernst
Onsevulla que em gite,
em vetlla el mateix ensomni.
Despullada pel vent entre núvols
de lli, la lluna s’encirera als teus llavis.
L’ocell hi combrega, esclata en trenc
d’albes i en sembra el pinyol.
Floreixen ovelles blanques, salten
els teus murs per l’aire —a cada bel
crisantems i dàlies— i la negra fa nit
als peus inquiets del teu llit.
Hissem dos llençols
i salpem lluny del ramat.
Amb pestanyes d’escuma, la mar
parpelleja als meus ulls i et quequeja:
mar…, mar…, mar…, mar…
Com lloms de gat acaricie les onades
de la teua veu, lentament entreobertes
com al vértex d’un bes: mar… mar…
Em despertes nu.
Onsevulla que em gite,
m’acotxa el mateix ensomni:
no hi ha pressa —sóc la infinita
remor de remar als esculls del teu nom.