nothing but blackberries
Sylvia PLATH
Se’t moren famèlics de nit
silencis que pugen als arbres
com dolces formigues d’ahir.
Estels d’un estiu que se’n va
com brunzent una llengua
eixamora amb saliva els dits.
Multiplicant-se l’esguard,
rememores: dues nines pures.
De quina anyada aquells ulls?
Amb quin vol de mans llunes
al·literades a grapats?
De l’última tardor caigudes,
s’hi escauen ara les fulles,
embriagues de punts finals.
Sender infinit de forats,
t’enamores d’allò no dit…
Punts suspensius arraïmats:
móres avui, licor demà.