Blat

Venerem la memòria que cap
dins l’instant on dubta i s’atura
la pinça dels dits entre cuells
de rosella: amb una de petita, teia
grana entre els dits de la mà esquerra,
de puntetes avances entre les altes tiges
del juny, en l’oceà de blat madur sures
amb l’aigua encesa a la cintura,
a onades et gronxes cap al tard
amb el vent suau que pentina
els teus cabells i les espigues.
Guaita com surt, dius –te, un gra…
I m’ofrenes el palmell de la dreta
sense separar del cor l’esquerra,
cereal batut abans de la collita,
flama al pit dels dies a venir.