Arç Rhetorica

Esponeroses clapes d’arç
recorren els blats tímids
com petjades d’una neu exhausta
que ha marxat a corre-cuita,
deixant-nos més sols encara.

Ulls desorbitats, punts
de sutura, cicatriu de qui,
que al llunyedar s’apaivaguen, suspensius,
com una mentida que sabem
de bon tros repetida.

O potser som nosaltres –deixes
del tiberi, cendra eixabuirada
des dels pulmons l’hivern–
aquesta mort de no llegir
d’uns altres, que mereixem.