Escabellada, compungida, coixejant
t’acostes amb només una xancleta
al peu i un poalet a la mà, i llàgrimes
als ulls, i llàgrimes coll avall, i llàgrimes
pels braços arrebossats de sorra, guaita’t,
sembles un espantall fet de posidònia.
Diria que t’acaba de parir la mar si no fos
perquè vaig ser jo qui va trencar aigües.
Que t’ha passat, filla? No dius res, plores,
demanes consol i t’abrace fort, ben fort,
mentre et pentine amb una mà repassant
tot l’horitzó per sobre del teu cap: onades
enllà, llunyària de tu que no ets tu encara,
la teua xancleta salpa sola a la deriva
i em ve als ulls també un plor que em diu
que no serà l’última ni aquesta mar la mateixa.
